Els últims episodis amb fortes ventades a Catalunya, un fenomen prou habitual a les Terres de l’Ebre, han obert el debat sobre la territorialitat dels avisos a la població, una eina a la qual els governs s’han apuntat sense divagacions després de la dolorosa lliçó que va suposar la dana de València de l’octubre del 2024. Aquell capítol ha canviat la manera d’entendre la gestió del risc i la responsabilitat política que se’n pot derivar, i poques veus discutixen que més val un ús per excés de l’avís d’emergència a la població que no pas un impacte irreparable per defecte.
Dit això, és del tot incomprensible que l’emergència per vent a una part del país, per molt que siga la més densa en població, supose la suspensió de les classes escolars i de l’activitat sanitària en una altra, com les Terres de l’Ebre, on la repercussió del vent ja es preveia que estaria molt per baix del que s’ha registrat en tantes ocasions. Perquè l’argument del Govern, en el sentit que és difícil afinar els pronòstics per a poder diferenciar els avisos a nivell local, topa amb el fet que, 24 hores abans, els models del Meteocat ja indicaven que a les comarques de l’Ebre, el 12 de febrer, no bufaria el vent de forma extraordinària. En canvi, dos dies després, estos models sí que preveien una ventada històrica, que és el que finalment va passar el 14 de febrer, i el dia abans, 13 de febrer, la direcció de Protecció Civil a Catalunya augurava que no cauria cap arbre. L’equilibri territorial també ha de ser climàtic, i les alertes s’han de gestionar amb sentit de la responsabilitat però també amb rigor. Gestionar el país, en este sentit, amb generalitats, no és ni coherent ni equitatiu.
